Avui, encara 10 anys despres, no puc evitar partir en dos aquest dia.
I encara que es un dia important per mi, ell encara ho era més.
Hi ha gent que no enten que es deixar de veure dos pastissos a sobre la taula,
no bufar les espelmes sentada sobre teu,
no poder girar-me i abraçar-te.
I es que, el que per alguns pot resultar una tonteria,
a mi avui encara hem fa plorar.
Sempre vaig saber l'important que eres per mi,
i no vaig ser capaç de demostrar-ho,
pero mai vaig saber que t'enyoraria tant...
Tot i aixo, visc (o intento viure) aquest dia amb un somriure,
no per mi, si no pels dos,
perque se que sempre ho voldries aixi,
ja que es el nostre dia.
Avi, tant de bo la vida no s'he t'hagues emportat,
tant de bo algún dia t'ho pogues dir tot
i tant de bo haguessis estat aqui per cridar-me quan faig malament
i per riure amb mi.
Encara guardo els teus records amb mi,
la gram majoria al cor...d'altres fisicament
...el nostre cuadre...
I es que una de les meves ultimes imatges teves
es bufant les espelmes del nostre ultim aniversari,
junts a l'hospital,
i sempre et recordo amb un somriure.
Sempre et portaré amb mi,
perque ja diuen:
"Mentres recordes a algú, el mantens viu per sempre".
I tú, per mi, viuras eternament.
Meritxell.