Si hubiese un ranking de chicas felices,
mi nombre estaría por ahí, escrito en neones luminosos.

14/1/08

· 15/01...


Avui, encara 10 anys despres, no puc evitar partir en dos aquest dia.

I encara que es un dia important per mi, ell encara ho era més.


Hi ha gent que no enten que es deixar de veure dos pastissos a sobre la taula,

no bufar les espelmes sentada sobre teu,

no poder girar-me i abraçar-te.


I es que, el que per alguns pot resultar una tonteria,

a mi avui encara hem fa plorar.


Sempre vaig saber l'important que eres per mi,

i no vaig ser capaç de demostrar-ho,

pero mai vaig saber que t'enyoraria tant...


Tot i aixo, visc (o intento viure) aquest dia amb un somriure,

no per mi, si no pels dos,

perque se que sempre ho voldries aixi,

ja que es el nostre dia.


Avi, tant de bo la vida no s'he t'hagues emportat,

tant de bo algún dia t'ho pogues dir tot

i tant de bo haguessis estat aqui per cridar-me quan faig malament

i per riure amb mi.


Encara guardo els teus records amb mi,

la gram majoria al cor...d'altres fisicament

...el nostre cuadre...


I es que una de les meves ultimes imatges teves

es bufant les espelmes del nostre ultim aniversari,

junts a l'hospital,

i sempre et recordo amb un somriure.


Sempre et portaré amb mi,

perque ja diuen:

"Mentres recordes a algú, el mantens viu per sempre".


I tú, per mi, viuras eternament.




Meritxell.



3 comentarios:

Alba dijo...

M'ha agradat molt l'escrit del teu avi. se m'ha remogut alguna coseta dins meu i m'ha fet recordar el meu que d'aquí poquet farà un any. M'has fet identificar-me molt amb el teu escrit ja q hi ha coses que reflecteixen molt com em i ens sentim tots els que hem perdut algú estimat.
la rima i la mètrica no fan falta quan li poses el sentiment que li has posat tu!! estic segura que el teu avi ha llegit el q has escrit, segur q sí, i estarà content que no t'hagis ensorrat i hagis decidit viure, que ja saps que això no implica haver-lo oblidat.

Tan debó tothom ho pensés i que de la mort d'algú ens quedés el seu record, els seus bons moments i no ens deixem endur per l'amargor d'allò que ha succeit. Perquè per molt trist i dolorós que sigui, la mort és i serà una companya de ball a compartir algun dia i el q hem d fer és viure. Si som honestos, veurem que el pitjor és morir-se i nosaltres estem vius, no ens ha tocat la pitjor part. Per tant, podem sentir tristesa sí però si ens oblidem de viure d'alguna manera estem morint i segur que la persona que hem perdut no ho desitja.

:) molt maco, de debó.

Sí, és el mateix que t'he posat al fotolog. Però t'ho poso un altre cop!!
Sabia que l'havies penjat aquí. Tinc curiositat per saber quin és la llengua original de l'escrit jejeje (potser en castellà? simple intuició pel q llegit hihi)

de totes maneres la llengua no canvia pas la meva opinió, eh!

de veritat t'ho dic, tan debó tothom tingués aquest esperit i no s'enterrés en vida quan mor algú. És quelcom que estic vivint amb gent propera després de la mort del meu avi i ni t'imagines la impotència que sento. Per això, quan he llegit el q has escrit m'ha fet pensar en un parell de poemes que tinc al meu bloc que intenten dir el que tu dius aquí. Espero que si algú els llegeix i també llegeix el teu, puguem fer-los canviar la seva visió i fer-los viure.

Molts ànims en aquests dies tristos i ja saps, a seguir escrivint que és quelcom molt sa i cultivador!!

- Ailbhe-chan -

Alba dijo...

M'ha agradat molt l'escrit del teu avi. se m'ha remogut alguna coseta dins meu i m'ha fet recordar el meu que d'aquí poquet farà un any. M'has fet identificar-me molt amb el teu escrit ja q hi ha coses que reflecteixen molt com em i ens sentim tots els que hem perdut algú estimat.
la rima i la mètrica no fan falta quan li poses el sentiment que li has posat tu!! estic segura que el teu avi ha llegit el q has escrit, segur q sí, i estarà content que no t'hagis ensorrat i hagis decidit viure, que ja saps que això no implica haver-lo oblidat.

Tan debó tothom ho pensés i que de la mort d'algú ens quedés el seu record, els seus bons moments i no ens deixem endur per l'amargor d'allò que ha succeit. Perquè per molt trist i dolorós que sigui, la mort és i serà una companya de ball a compartir algun dia i el q hem d fer és viure. Si som honestos, veurem que el pitjor és morir-se i nosaltres estem vius, no ens ha tocat la pitjor part. Per tant, podem sentir tristesa sí però si ens oblidem de viure d'alguna manera estem morint i segur que la persona que hem perdut no ho desitja.

:) molt maco, de debó.

Sí, és el mateix que t'he posat al fotolog. Però t'ho poso un altre cop!!
Sabia que l'havies penjat aquí. Tinc curiositat per saber quin és la llengua original de l'escrit jejeje (potser en castellà? simple intuició pel q llegit hihi)

de totes maneres la llengua no canvia pas la meva opinió, eh!

de veritat t'ho dic, tan debó tothom tingués aquest esperit i no s'enterrés en vida quan mor algú. És quelcom que estic vivint amb gent propera després de la mort del meu avi i ni t'imagines la impotència que sento. Per això, quan he llegit el q has escrit m'ha fet pensar en un parell de poemes que tinc al meu bloc que intenten dir el que tu dius aquí. Espero que si algú els llegeix i també llegeix el teu, puguem fer-los canviar la seva visió i fer-los viure.

Molts ànims en aquests dies tristos i ja saps, a seguir escrivint que és quelcom molt sa i cultivador!!

- Ailbhe-chan -

^^meri&carles^^ dijo...

i tu per mi viuras eternament.....


si el duus dintre del cor, el portaras allà on vagis tu...
si el recordes li tornaràs la vida cada moment que ho facis...
si parles d'ell aconseguiras que mai caigui en l'oblit.

porta¡l al cor, pensa i crida'l quan el necessitis perque sempre estarà allà on tu el portes: esperant que el cridis